Decideixo trucar a la Dolors… bé, en aquell moment no sabia ni a qui trucaria, decideixo buscar ajuda després de tres nits sense dormir, plorant, indefensa, impotent… Només perquè la persona que era el centre de la meva vida havia marxat. Trencament, relació avortada, abisme, por…
Tinc 34 anys i em veig perduda, rebutjada, sense sortida, sense opció i em fa ràbia estar així, perquè malgrat em sento destrossada no ho veig un problema real. Els problemes reals són als hospitals, són amb les famílies que no tenen per alimentar els seus petits, els problemes reals tenen altra magnitud, al cap i a la fi jo només sóc algú que s’ha quedat sense company perquè aquest ha decidit que el millor per tots dos era allunyar-se…
El primer que aprenc amb la teràpia és que TOTS els problemes són reals i amb la magnitud de qui els viu, que ens hem de permetre patir-los i sobretot acceptar-los. És el primer pas per avançar.
La fortuna em porta a marcar el telèfon de la Dolors. Tinc una sort immensa, els que la coneixeu sabeu perquè.
S’inicia una teràpia en la que aprenc conceptes com assertivitat, creences, plor productiu, pensaments irracionals…. conceptes que la Dolors converteix en fets, en deures, en comportament… Aquí neix un interès important pel creixement personal. La teràpia és un impuls, un punt de partida… sempre les coses passen per alguna cosa i d’aquell moment gris agraeixo la força, les ganes, l’aprenentatge, la curiositat per tot un món que tenim a mà i que no sempre considerem. El creixement humà és inesgotable, és enriquidor, és l’eina més important que tenim… Descobrir-ho va ser la meva salvació, aplicar-ho va ser el nou camí.
Som responsables de tot el que ens passa i fins que no ho acceptem, però ho acceptem de veritat amb l’humilitat necessària, no trobem de nou el impuls.
Vull compartir unes paraules de la Dolors, encertadíssimes com sempre. Recordar-vos que sempre hi ha un camí i el millor de tot és que tenim el poder d’escollir-lo…
“De vegades a la vida entrem en camins meravellosos, plens de flors i colors, de bons moments que ens fan molt feliços, que ens fan oblidar-nos d’ aixecar el cap i mirar a on ens porta aquest camí.
La vida són moments, així que queda’t amb el positiu de cada experiència i així haurà valgut la pena. Però sobretot no t’oblidis d’aixecar la mirada i centrar-te en el teu objectiu, i de veure al lluny on et porta el camí que hagis decidit seguir. I si en algun moment del camí no veus clar l’objectiu o no t’agrada el que veus al final, quan abans canviïs de camí, menys temps perdràs.”
Gràcies Dolors